Cara Nord: Via Pons-Solís

Desprès de l’ascensió efectuada el 4 d’abril de 2004, amb neu abundant, teníem ganes de tornar a la Torre Cordier a l’estiu, per veure de més a prop el seu aspecte. Jo, a més a més, tenia ganes de pujar-hi per la cara nord, que és la més espectacular, i la que es veu des de molts llocs al nord del Massís de la Maladeta. El 30 de juliol de 2004, sortim en Tòfol, l’Ignasi, en Ramon i jo, en Jordi, cap a Benasc, amb la intenció de fer moltes fotografies, i ampliar dades respecte a aquest peculiar cim. Amb bona previsió meteorològica, tenim la intenció de bivaquejar en una cota elevada, per així poder treballar el màxim de temps possible, aquest sector de la Maladeta.

Agafem l’autobús que ens deixa a la Besurta (1.900m), i pel camí ja mirem amunt per identificar la Torre. Un cop arribem, reculem uns metres la pista, fins un barranc des de on la Torre és ben visible. Retornem i pugem en direcció Nord fins la Renclusa (2.122m), on fem una breu parada per tornar-nos a mirar la Torre, que es torna a veure perfectament. Seguim amunt cap a l’Oest per la Vall de Paderna, i fem una altra parada a l'Ibón de Paderna (2.240m), des d’on veiem la Torre espectacularment reflectida en el llac. Girem dret cap al Nord, seguint algunes fites que van en direcció al sector occidental de la Maladeta, per un sender gens marcat, pujant per una zona on es barregen constantment les roques amb prats alpins i vegetació baixa, passant entre el barranc de la Maladeta i el barranc del Dién. Arribant a la cota 2.520m, en Tòfol identifica un curs d’aigua, que anomena font Oh Déus en les seves notes de camp anteriors, i que és un bon lloc per fer bivac. A partir d’aquí ja desapareix la vegetació, i possiblement també l’aigua superficial. Tenim racons plans i arrecerats on dormir, i a més a més, tenim una bona vista de la Torre Cordier, just davant nostre, en direcció Nord-NordOest.

Deixem material per alleugerir les motxilles, i continuem amunt cap a la Torre. Ara ja no seguim cap fita, i anem cap al Nord, avançant per blocs ara grans ara petits, seguint la morrena lateral del barranc del Dién. Arribant a la cota 2.850m, ens separem. En Tòfol i l’Ignasi, aniran a buscar el coll que separa el Pic Cordier de la Torre Cordier, per pujar-hi per la cara Sud, mentre en Ramon i jo, anem cap a l’Oest, a buscar la base de la Torre Cordier, per escalar-la per la seva cara Nord.
Abans d’acostar-nos-hi, analitzem en detall les possibles vies d’ascensió. D’entrada es veuen clarament dos trams ben diferenciats, ja que el cim per aquesta cara té un plató intermedi. En el primer tram hi veiem una curta diagonal ascendent, que va en direcció Oest a buscar una xemeneia que condueix pràcticament al plató intermedi. El segon tram ens queda una mica més allunyat, i no el podem examinar amb tanta claredat, però l’aresta Nord sembla factible.

Anem decidits cap a la base de la Torre, tot creuant el barranc del Dién que encara té una mica de neu, i busquem la diagonal que vèiem de lluny. Per arribar al seu inici ja cal fer alguna grimpada, amb algun pas de 3 grau, i ens adonem que la roca està molt trencada i bruta de bocins esmicolats. Pugem per la diagonal, amb una gran roca llisa a la nostra esquerra, i sense problemes arribem a la base de la xemeneia que vèiem anteriorment. Més a l’esquerra, també s’hi veu un bon pas, encara que no ens deixaria tant alts. Pugem per la xemeneia, que té algun pas de 3 grau, i en arribar a la meitat fa un relleix on es pot descansar. A partir d’aquí es posa molt vertical, i cal tirar fort de braços, però el Ramon em comenta que no es troba massa bé. Intento pujar una mica a l’esquerra de la xemeneia, faig uns passos, però arribo a un punt on no tinc cap presa bona on agafar-me. Estic davant una gran roca, que m’arriba a l’alçada de la vista, que forma un petit desplomat, i pel damunt està una mica inclinada avall, i plena de pedres i terra on és impossible agafar-s’hi. Desfaig uns quants passos enrere, i em retrobo amb el Ramon. Li comento la situació, i decidim baixar el primer tram de la xemeneia, per buscar una altra opció millor.
Intentem el pas que hi ha just a l’esquerra de la xemeneia, i desprès d’avançar uns quants metres, em trobo en una situació idèntica a la d’abans. Torno a desfer uns quants passos, i ara intento pujar més a l’esquerra, per uns passos força aeris, però que tenen unes bones preses on agafar-se. Son passos de 3 grau bastant aeris, que ens porten a una petita lleixa. A la dreta segueix un petit díedre, que superem amb algun pas de 4 grau, i tot seguit enllacem amb una zona descomposta, com una petita tartera, que ens deixa al plató intermedi. El seu aspecte ens sorprèn, ja que està ple d’enormes blocs granítics, que formen una petita cubeta que encara conté neu. Els blocs son més grans que els de l’espigó del port, i estan molt mal posats. En Ramon cada cop es troba pitjor, i acaba vomitant tot el que havia menjat i begut. Es queda ben blanc, però em manifesta que se sent una mica millor, encara que amb mal de cap. Li proposo baixar per un lloc més fàcil, cap al barranc del Dién, per anar a buscar la ruta que fan en Tòfol i l’Ignasi, però em diu que si jo segueixo obrint la via, ell continua amunt. Ens mirem el panorama que tenim davant nostre, i només es veu una opció possible. Gairebé tot és roca trencada i bruta, que en qualsevol moment se’n pot anar avall, i a més a més amb desploms constants. Anem cap a l’Oest per buscar l’aresta Nord que és de roca més fosca. A la seva dreta hi ha una paret llisa que mena espectacularment al barranc de l’Oest de la Torre. Pugem fàcilment els primers metres, amb alguna grimpadeta, passem per unes grans roques estranyament inclinades, i enfilem un petit díedre a la nostra dreta, que superem amb algun pas de 4 grau. El cim sembla a prop, però encara falta una mica. Ens tornem a trobar amb grans blocs que superem amb la tècnica d’adherència, i fem algun tram una mica aeri, amb passos de 3 grau, per la vessant Oest de la cresta, fins arribar als últims grans blocs que superem fàcilment.

Analitzant-ho veig clarament que no és un tres-mil principal, però si un cim secundari assequible per molta gent per la seva cara Sud. És un bon mirador del vessant Nord del sector occidental de la Maladeta, i cal incloure la seva cota i ubicació en els mapes. També cal diferenciar clarament l’Esperó Cordier, que des del Pic Cordier baixa suaument en direcció NordEst, del Coll de la Torre, que en direcció Nord enllaça amb la Torre Cordier, i per on el Pic Cordier perd alçada ràpidament.

L’escalada de la cara Nord de la Torre Cordier no té gran dificultat. Majoritàriament son passos de 3 grau, amb algun pas de 4 grau, però cal fer esment de la seva perillositat, pel fet de ser un caos de roques molt trencades, on és fàcil tirar grans blocs muntanya avall, sobretot en el seu primer tram. És recomanable no anar-hi més de dues persones juntes, i sobretot, assegurar-se que no hi hagi ningú per dessota.

Jordi Pons Corbella, juliol de 2004.