|
Zona: Pirineu Català (Pallars Jussà - Val d'Aran)
Data: Juny de l'any 2004
Punt de Sortida: Boca Sud del Túnel de Vielha
Cims assolits: Tuc de Mulleres (3010m)
Alpinistes: Josep Barot, Josep Bertran, Gil Blanch,
Mª José Escuer, Marta Estrada, Jordi Martí, Miguel Angel
Martínez, Arcadi Pejuan, Jordi Pons, Tere Ribas, Xesca Ribas, Carles
Torras i Miquel Valiente.
Notes: Sortida d'alta muntanya al Pirineu Català
amb bivac inclòs, a un tres-mil que per estar separat de l’eix
axial dels Pirineus, és un bon mirador, sobretot, de la part nord-oriental
del massís de la Maladeta. L’itinerari segueix el trajecte del
riu Noguera Ribagorçana, a contra corrent, fins el seu naixement, i continua
amunt, fins aquest pic assequible, que culmina la Vall de Mulleres.
---oooOOOooo---
Fotos:
 Descripció: Sortim el dissabte dia 5 de Juny, a les 10 del matí,
des de la plaça de l'Estació de Vilanova, per no perdre el costum.
Aturadeta a Pont de Muntanyana, tema coca-pipi o pipi-coca segons preferències,
i parada a Vilaller, per fer un dinar pícnic a la plaça del poble
amb la font a prop, o a la fonda del costat, també segons preferències.
Breu trajecte fins la boca sud del Túnel de Vielha (1.626m) on deixem
els vehicles. L’aparcament és força ple de cotxes. S’espera
un temps fantàstic, i alguna cursa cap al tard per trobar un lloc dins
del petit Refugi de Mulleres.
Des
de l’aparcament mateix, ja es veu perfectament el cim i tota la Vall de
Mulleres, que pujarem anant sempre cap a l’Oest. Comencem a caminar per
la pista que va pel fons de la vall a buscar el barranc de Mulleres. En ben
poca estona es converteix en un bonic sender, ben marcat, que passeja pel mig
del bosc, buscant l’ombra i els indrets on el riu es torna més
espectacular. És un jardí botànic natural, on les fulles
dels arbres filtren la llum tornant-la verdosa, i les cançons que canten
els ocells es veuen pertorbades per la forta remor dels salts d’aigua.
Quan portem gairebé una hora, el sender que ha anat guanyant alçada
surt del bosc, a buscar la segona gran cascada, que és doble. La superem
per la dreta, i seguim ara per un tram una mica desagradable, amb blocs de roca,
cap a la tercera cascada que és la més gran. En creuar-nos amb
algun excursionista que baixa, li preguntem per la cota de neu i per les places
disponibles al refugi, i les respostes no son massa optimistes. Superem aquesta
gran cascada també per la dreta, i en arribar a la cota 2.200m, just
abans de començar a trepitjar la neu, i tenint aigua a prop, ens plantegem
quedar-nos-hi a bivaquejar, tot i que el terreny no és ni gaire pla,
ni gaire horitzontal. Però tenint en compte que al refugi segurament
no hi cap ningú, pot ser la millor opció. En sentir la proposta
el personal es desespera buscant un clotet on passar millor una nit incòmoda.
Per la majoria és el seu primer bivac, i no fan cara d’estar del
tot convençuts, però la confiança s’encomana i ho
accepten de bon grat. Els més decidits troben el lloc en un minut, mentre
altres donen tombs per aquí i per allí, tot arrossegant els llits,
les tauletes de nit i els armaris, i llençant algun cobrellit barranc
avall per distreure a la concurrència. I és que la companyia fa
alegria.
Sopem
i a dormir aviat. Cadascú arraulit en el seu forat intenta aclucar l’ull,
però costa una mica, en tenir que conviure amb les pedres dels Pirineus,
i a més a més, ningú és vol aixecar a apagar el
llum. El dia solar és molt llarg, i la neu de les muntanyes reflexa la
claror fins ben tard. A mitja nit, contem estrelles, sentim a bufar una brisa
més que fresqueta, i finalment surt la lluna gairebé plena, per
si algú té por de dormir a les fosques.
 A
l’endemà ens llevem a les 5 per trobar la neu en les millors condicions
possibles. Som tretze, o sigui que ningu a rodolat barranc avall. Costa una
mica llevar-se, esmorzar, recollir les coses i equipar-se. A les 6:30h finalment
tots ho hem aconseguit. En Gil afectat de malestar general decideix tirar avall
mentre els altres, amb els grampons calçats, comencem a pujar. La neu
està força consistent, i es camina molt bé. En mitja hora
passem per la vora del Refugi de Mulleres (2.360m), que tal com ens havien dit
és ben ple, i ple de gent mandrosa, ja que tot just comencen a sortir-ne.
Voregem els quatre Llacs de Mulleres pujant progressivament fins la cota 2.500,
on cal girar una mica a la dreta en direcció NO, per superar el circ
que envolta aquest últim llac, i ara per pendents més forts, seguim
amunt cap al Coll de Mulleres. Els últims 50 metres abans del coll, la
cosa és posa un xic seriosa, i fent escales a la neu, que ja comença
a estovar-se, arribem al coll. A l’altre vessant bufa un vent fred que
no convida a parar-s’hi, tot i la vista fenomenal que tenim de l’Aneto
i dels pics que el rodegen, que queden ben a prop nostre. El fil de la cresta
que puja en direcció S fins al cim, està sense neu per efecte
del vent i el sol, però just pel costat hi ha un bon gruix de neu, per
on pugem sense problemes fins al cim. Son les 10:30h del matí i ja som
dalt del Tuc de Mulleres (3.010m). Som els primers en arrivar-hi. Ens tapem
una mica i ens hi estem una bona estona, per gaudir de les vistes i refer-nos
de l’esforç. Quatre fotos, mmm..., potser més de quatre,
paciència que som dotze, i avall que fa baixada. En arribar al coll sembla
que costa decidir-se a seguir avall. En Josep Bertran, el més llençat,
baixa rodolant un bon tros, i els demés com bons minyons, desfan les
escales que havien pujat anteriorment, ara avall, fins que el pendent se suavitza.
Mitja volta, i ara de cara al pendent tots baixem a bon ritme, per la neu primavera,
que està ja bastant més tova que quan pujàvem. En menys
de dues hores tornem a ser al lloc on havíem deixat els sacs i material
prescindible amagats en unes roques. Parada per picar una mica i tornar a carregar
les motxilles, i avall. Al cap d’una bona estona, en arribar al bosc,
disminuïm el pas per assaborir la bellesa de les Pletes de Mulleres i la
Canal de Mulleres. Tot passejant arribem als cotxes en gairebé dues hores.
Son les tres de la tarda i alguns ja bavegen pensant en una gran gerra de cervesa
que tenen ben merescuda.
Jordi
Pons Corbella
---oooOOOooo---
|
